L’Onze de Setembre es va celebrar una altra Diada a Catalunya. Per entendre, però aquesta Diada ens hem de traslladar al 1714.
11 de Setembre de 1714. Les tropes borbòniques van conquerir la ciutat de Barcelona, una de les fites de la Guerra de Successió a la Corona Espanyola entre Felip V, hereu de la mateixa, segons el testament de Carles II i el pretendent l’Arxiduc Carles d’Àustria (Carles III). La guerra, també a nivell d’Europa (Anglaterra, Holanda i Àustria contra França) va ser una guerra de successió i una guerra civil, ja que gran part de la Corona d’Aragó es va aixecar en armes contra Felip V, malgrat que aquest va reconèixer els seus furs i, concretament, les institucions i els privilegis de Catalunya l’any 1702.
Algunes ciutats de la Corona d’Aragó es van decantar pel Borbó, entre ells Cervera i Berga, i a la resta de l’Estat, Madrid, Toledo i Alcalà es van fer partidàries de l’Arxiduc, per la qual cosa hi va haver UNA guerra civil a Espanya, a la Corona d’Aragó i a Catalunya. Hem de recordar, que defensant les muralles de Barcelona hi havia catalans i castellans, i que al bàndol de l’exèrcit Borbó hi havia castellans, francesos, catalans i molts bascos.
Cal aclarir també, que el Consell de Cent de la ciutat va convidar als resistents a «derramar gloriosament sa sanch y vida per son rey, per son honor, per la patria y per la llibertat de tota Espanya», i que Rafael de Casanova no va ser cap heroi. Abans de l’atac final, Casanova va ser ferit lleu, i amb l’ajuda d’un metge va falsificar un certificat de defunció per fer desaparèixer dels arxius diversos papers comprometedors, i disfressat de monjo, va fugir de Barcelona cap a Sant Badi-li de Llobregat. Més tard, Casanova va ser perdonat per Felip V i va morir als 83 anys exercint d’advocat. Aquests fets i nombrosos documents de l’època demostren que a Catalunya no va lluitar per la independència sinó per un rei d’Espanya.
L’Onze de Setembre va quedar amb els temps en l’oblit fins que a la segona meitat del segle XIX va ser recuperada pel catalanisme del moment com una fita de reivindicació política amb algunes prohibicions per part dels governs de Madrid. Al 1901 es va fer el primer homenatge al monument de Rafael de Casanova i amb la mort del general Franco es va retornar a celebrar la Diada de Catalunya de forma multitudinària. A la de 1977, es va afegir una manifestació amb reivindicacions d’autogovern que van concloure amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia l’any 1979 que millorava l’aprovat el 1932 durant la Segona República.
11 de Setembre de 2015. La Diada d’aquest any, en plena campanya electoral, ha estat utilitzada per Junts pel Si, per estar al capdavant de la manifestació de la gent que, legítimament i democràticament feien les seves reivindicacions amb la complicitat de TV3, el que fa pensar que la festa nacional ja no és, si és que ho ha sigut alguna vegada, la festa de tots. Catalunya és l’única comunitat que fa una festa per una part de la població, els nacionalistes, i concretament aquest any, pels independentistes. I dic que si ha estat alguna vegada la festa de tots amb un interrogant, perquè la mateixa data es commemora la lluita d’uns catalans contra els altres amb motiu d’un enfrontament dinàstic. Concretament es reivindica als partidaris de la part austriacista criminalitzant als filipistes, anomenant-los botiflers.
Amb el temps i avui dia, es continua separant als catalans entre els què volen la independència i els que no la volen. Des d’alguns sectors sobiranistes, ja s’està dient que es podria arribar a fer actes de desobediència civil. Des del nostre partit no considerem aquesta data com una Diada de tots, per això reivindiquem que sigui el 23 d’abril, on no es parli de lluites, ni guerres, ni bàndols, perquè tal com reivindica avui Ciutadans, el compliment de la llei és necessària i revolucionaria.
Daniel Rubio Ruiz
Regidor de C’s a la Paeria
Historiador
